dimarts, 25 d’agost de 2009

La pau a Rio San Juan

Hola, hola!!!!

ja tornem a estar aquí!!!! us hem donat uns dies de treva perque descanseu eh????
Doncs que sapigueu que tornem amb les piles posades!!!

Avui us narrem les aventures viscudes des de la fugida d'Ometepe. D'aixó ja fa tres dies, com passa el temps. Vam agafar un ferry a les 6 de la tarda amb pena per deixar l'illa però inquiets per conèixer el fascinant Río San Juan. Durant l'espera al ferry que ens ajudaria a creuar el llac Cocibolca fins a San Carlos, l'inici del riu, vam conèixer la Laura i el Ramón, una parella de Lleida que porten 4 mesos viatjant per centre-amèrica i que encara els hi queden 4 més per arribar fins les terres del sud d'aquest continent. Se'ns queia la baba quan ens explicàven que simplement van decidir deixar la feina per fer el viatge de la seva vida i que de tornada ja s'ho farien ... clar que si home!!!! Ells també estan fent un blog que està molt be: donemuntomb.wordpress.com.

Bé, el viatge en ferry el podriem descriure com tota una oportunitat per sapiguer que és dormir, com diria el Sanahuja, "bastant" malament. Anàvem en primera classe, però a diferència del Titanic no volia dir que tinguéssim assignat un lloc al bote en cas de naufragi sino que ens corresponia la part amb aire acondicionat, que evidentment, amb la calda que fot aquí estava a uns, calculo, 15ºC. Per tant vem passar la nit encongits de fred. Tampoc podem dir que la pel·li per distreure els passatgers fos d'allò més encertada ja que semblava que fos el Festival de Terror de Sitges, amb tot de assessinats, violacions i tortures varies. Sort que finalment la soneta ens va vèncer i finalment la nit es va fer més curta del que semblava.

Un cop a Sant Carlos de seguida vam agafar una "panga" o lanxa que ens portava al Refugio Bartola. El viatge va durar unes 4 hores, que vam aprofitar per disfrutar del enigmàtic paissatge d'aquest riu que actualment és frontera natural entre niques (naturals de Nicaragua) i ticos (naturals de Costa Rica). Al llarg dels últims 400 anys ha sigut protagonista de diversos fets històtics com que es volgués fer servir con a via de conexió interoceànica Atlàntic-Pacífic (encara que finalment els de Panamà es van portar la palma), o com a ruta alternativa, la Ruta de Trásito, que els americans feien servir per anar de la costa est a la oest en la epoca de l'or a California, o tirant més enrere el riu va ser testimoni dels assalts de pirates i corsaris anglesos que visitaven aquest continent amb l'intenció de fer-se amb els botins dels espanyols en la època de Isabel la Catòlica. Mireu-vos amb altres ulls la peli de Pirates del Caribe eh???? Un exemple de tot aixó es una fortalessa molt maca que hi ha en un petit poble, el Castillo, al mig del riu.

Tot aquest rotllo, per dir-vos lo fascinant d'aquest riu. Quam van arribar a Bartola ens vam quedar bocabadats. Bartola és un riu afluent del San Juan a partir del que hi ha una reserva natural de la biosfera, és a dir un tros de selva. Just en aquell punt hi ha un lloc dit Refugio Bartola que va se creat per allotjar els biòlegs que feien estudis mediambientals però que té funcions d'hotel també. I allà estàvem instal·lats, al mig del no res, sense conexió a internet, sense cobertura de telèfon, sense tele, i convivint amb els empleats de l'hotel. Els matins eren plens dels cants dels ocells i de l'aroma de les flors i les nits envoltades del crit de les chicarres que indicaven sol per l'endemà. Aquesta pau convinada amb un menjar exquisit preparat per la Sandra Castrillo, la dona que porta l'hotel, ha fet d'aquests dies una parada en el temps. Les estones al refugio les hem passat simplement mirant com passava el riu, llegint, i dormint estirats a la hamaca, és a dir "a la Bartola".

A part de estar rascant-nos la pantxa hem fet tres sortides espectaculars. Una d'elles, riu Bartola amunt, amb l'intenció de veure tortugues i algún caiman, però no vam tenir sort. Així que vam acabar la sortida amb un bany en les aigües fresquetes del riu. Les altres dues han sigut dues passejades per la selva. Us haig de dir que és un experiència molt impressionat. Únicament ens heu d'imaginar al mig d'una peli de Tarzan, amb micos, lianes i "machete" inclòs. Perque us feu una idea del tupit que era el bosc tropical, com li diuen ells, us diré que va començar a ploure ben fort i en cap moment ens vam mollar!!!! Els arbres feien de paraigües natural!!!

Ahir, vam haver de deixar aquest lloc inhòspid per emprendre una aventurilla, una road-movie!!! El dia d'avui ha transcorregut a la carretera, hem fet 10 hores de viatge, entre niques, per allunyuar-nos de la selva i apropar-nos a les aigües del caribe. Evidentment el viatge ha sigut llarg pel mal estat de les carretes no pas per la distància però així hem pogut veure, encara que des del bus, una part gens preparada pel turisme i que ens hem hagut de saltar que és la part de la planície interior de la regió, on la gent viu bàsicament de la ramaderia. Una imatge que ho defineix: heu vist alguna telenovel·la on un jinete guapíssim però de classe baixa enamora a la filla de la ama de la "hasienda"?, doncs això és el que hem vist!!!!

Per fi, hem arribat a Bluefields, una "mini ciutat" portuaria que mira cap a Europa amb el mar del Caribe entre mig. El xoc ha sigut important, doncs aquesta zona mai va ser conquerida pels espanyols. Aquí segles enrere la presència era anglesa i de esclaus africans. I la població aquí és un reflexe de la seva història. Aquí es parla anglés, i altres llengues mig indígenes a part de nica. I no tota la gent té aquell color "café" típic sino que molts són "negritos". De moment no os podem explicar gaire cosa més de Bluefields perque ens ha caigut un aguacero i hem perdut la clau de l'hotel pel que hem estat distrets amb altres coses.

Demà agafarem una avioneta que ens porta cap a les paradisíaques illes de Corn Island (illes del blat de moro) i no sabem a ciència certa si tindrem conexió. Però no patiu que la crònica la tindreu si o si.

Rocío López-Ybarra
Des de Bluefiels, Nicaragua
Per Olesa, Gavà i voltants.










8 comentaris:

  1. Això no es pot "permitir"!!! Demissió!

    Estic per escriure al Sr. BlogSpot i fer que us treguin el blog.

    Però què és això de donar tanta enveja al curritos (o no) catalans???

    Que si tot el dia a la Bartola, que si Creuer (ferry sembla més cutre), que si "ai quin fred, no m'agrada la peli"... i a sobre sopars romàntics!

    Lo dicho, "no es pot permitir"!

    I ara, a més, ens explicareu lo flipant que és el Carib, ple de peixos de colorins i bla bla bla.

    Us treuré de "Mis Favoritos", jajaja!

    A continuar passant-ho bé, que el món és molt gran i ens faltarà temps.

    Isaac

    PD: Ei, el "tele" collonut, però la model encara millor, eh. Ara falta un retrat del Marc estil "jinete de la hasienda".

    ResponSuprimeix
  2. Marc, afaita't pòtul que tornant de Nicaragua i amb aquesta pinta no et deixaran entrar.
    Frodo

    ResponSuprimeix
  3. Bastant impressionant tot el que ens expliqueu.

    Haurieu d'haver preguntat si a Bartola hi va estar l'Alfredo Mayor en el seu viatge d'estudis i investigació biològica.


    Ara que esteu a Bluefields, haureu d'anar a Puerto Bluff, feu fotos als vaixells vells i rovellats que encara pesquen "camarons" i haureu de conèixer a Denis Honfis "el hombre de la mandibula de acero" que pot pelar cocos amb les dents.

    Busqueu vestigis de pirates i corsaris de l'època, segur que hi havia "bucaneros" i "filibusteros" vinguts de Jamaica.

    Un dubte que tinc: que hi ha dibuixat al mig de la bandera de Nicaragua? són unes muntanyes, un arc de Sant Martí, un sol vermell i un mar. Què signifiquen o simbolitzen?

    Nicaragua és una repùblica?

    Per què feu fotos als nens i nenes? si anessiu a Austria, Extremadura, Gales, etc. no farieu fotos als nens. Sou un estereotip d'europeu-occidental.

    Quin és el pic més alt de Nicaragua? com funciona el sistema polític local?

    joan sanahuja

    ResponSuprimeix
  4. Fantàstic!!! ens ha estat molt fàcil posar-nos a la vostra pell i tot tancant els ulls hem pogut recordar l'olor i el so d'una selva que fa posar la pell de gallina!!! volem tonart-hi!!!!

    Ah! que wapus esteu a les fotos punyeteruuuuus!!

    Els ARTiSAL

    ResponSuprimeix
  5. Deu ni dó!!!!

    Hauria de tornar a neixer, i segur que faria el vostre viatge fil per randa, entre molts d'altres, es clar. Quina enveja... i no sana, no.

    Disfruteu intensament del viatge, carregueu la vostra motxilla de totes aquestes vivències, persones, paissatges i formes de viure tan diferents a les nostres que segur us faran la vida molt mes rica.

    Marc, ets un professional de la fotografia, jo diria que millor que el teu pare.

    Rocio, estas guapíssima....i t'expliques tan bé que fas que jo també m'hi trobi.

    Endavant i felicitats. Cuideu-vos m olt l'un a l'altre.

    ¿qui és aquest/a "plasta"? Envidineu-ho.

    ResponSuprimeix
  6. Endevina endevinalla.... ets la Monica!! t'hem pillat!

    Artisal, molts records de la Sandra de Bartola

    Joan, ets un listillo i a sobre molt repel·lent, i no de mosquits!!

    Isaac Ramon, treballeu una mica cullons! que "os voy a cubrir de oro" jajaja

    Roci i Marc

    ResponSuprimeix
  7. Hola Macos,
    ja veig que no pareu, que si Bartola cap amunt, que si Bartola cap avall,jajajaja.
    Despres de tanta enveja, nosaltres ens hem decidit i tambe hem sortit a fer un vol.
    Cuideu-vos molt i petons desde Atenas.
    Alex i Sandra.

    ResponSuprimeix
  8. Era segur que al final acabaries fen el que saps, es a dir, res de res (tres dies a la bartola", cony aci estas tot el mes a la bartola i "dingu" et diu res de res.
    Per cert, com faras per comunicarte, si parlen angles? en esperant?.
    Per cert, penses recuperar part del tresor dels "filibusteros" per cobrirnos d'or?
    Petonets.

    ResponSuprimeix